The big question, which at the same time is an opportunity is, since we have to set aside the positioning of the political parties in the sense that I mentioned before, can we, through civil society forge this unity that Catalonia needs as well as its sovereignty which is so fundamental, yes or no? Can it be done or can't it? There is a role to play here. There is a key, decisive, central role. We have all these people who are organized, organized groups that have mobilized hundreds of thousands of people. Who have done their homework, that have helped bring the people out, who have behaved with a remarkable patriotic spirit. Who weren't in politics. They were in civic groups and they believed that Catalonia can be that country that I described before. And they know that now we are at one of those decisive moments. And that we can't fail right now. I'm referring to the Catalan National Assembly, Omnium, and AMI, to a bunch of groups that are part of the "National Pact for the Right to Decide" all of those groups that represent the people of our country, all of these groups represent people in our country who have in this decisive, last phase, an important role to play from the point of view of the maximum unity possible in the sovereigntist world. I'm setting aside the parties so there are no misinterpretations. I'm speaking directly to these groups. Is it possible that they work in the next few days and weeks to achieve the most unity possible, and thus the most strength possible, and thus the largest possible guarantee so that we win on September 27? Is it able with its energy and drive, and its leadership and can we put this concept of the maximum unity possible on our agenda?
Well, I'm inviting them to do so. I invite these sovereigntist groups at this decisive moment for Catalonia, where everything is on the line, for the victor of a Yes-yes, to work seriously in order to achieve the maximum unity possible. At this moment, it's urgent and essential, practically essential. This call is for the sovereigntist forces to join together. I'm not talking about the political forces but rather the sovereigntist ones. They talk about the "president's list"... I already said that this is a concept that makes me uncomfortable. It makes me uneasy. It's still just focusing too much on one person that I think is not helpful. So when I say these sovereigntist forces, when I say can you join forces? Can you in the sovereigntist field join forces? Can you guarantee the maximum possible unity? I also say, don't think about the 'president's list', think if it's necessary to have a "list with the president" which is not the same thing. It's not the same thing to have a "president's list" and a "list with the president".
I make this plea at this decisive moment to group together forces in the sovereigntist world, beyond the parties. Let's leave the parties aside. If I make this call to the civic groups, in the sovereigntist world, I can't attempt to make this invitation and say "come to the president's list". However, I can make a call for them to keep me in mind to the degree that it's necessary and to play the role that's necessary. And I would dare to say something else. I believe that Convergència Democràtica de Catalunya can also be counted on to offer this huge service to the country at this moment. I believe that it can be counted on. That obviously can't be decided by myself alone, but I think it can be counted on. We have talked a lot lately about the role that CDC can play in the service of Catalonia at this moment. And beyond Convergència, we have seen these days that the people from the Catalanist Christian Democrats from the Yes-Yes can also be counted on to join an initiative like that. Of course they can. And we need them. Just like we need all those people from the Catalanist Socialist world who are also for Yes-Yes. And we also need them. Those folks who come from the world of the old PSUC or from communism. Or any of the currents that were profoundly Catalanist and who came to the conclusion that we either follow the sovereignty route or we won't make it. And if just one person does it, we won't make it either. But if that is understood by these highly mobilizing forces in society, taking into account of course that this is a responsibility that is not theirs to bear as civic groups, but that they can do it, and it's also a big service to the country if they see it that way. Why not?
Said another way, we can make unity starting from the civil society. We can forge unity from civil society and we can add the parties, all of them, whichever ones who want to... no one is forced to join. Anyone can join, anyone can stay on the edges. I have spoken about myself, of CDC and I speak about the other groups that I believe they will want to join together to make unity possible from the civil society. Let's create the necessary unity. Let's face September 27 with more guarantees of success. We can't leave unity to just the other groups.
Original:
He
de dir que el format míting s'ha acabat ja sabeu que jo faig molts
mítings quan vénen les eleccions. Ara també vénen, però encara estem
una mica lluny. Ja hi tornarem al format míting. Avui la pretensió que
teníem és intentar situar on som, què ha passat des del 9 de novembre. I
sobretot, situar-nos de cara a aquests propers dies, aquestes properes
setmanes, certament són decisives per al
conjunt del nostre país.
Voldria
agrair-vos la vostra massiva presència. Demanem disculpes, moltes
persones esteu dretes.. Això dóna molts ànims de coratge, molt
reconfortant què hi ha tantes persones que realment estan amb les piles
posades per encarar aquests moments decisius, aquestes hores decisives.
Deixeu-me
abordar les coses què volia compartir amb tots vosaltres, i a través
dels mitjans de comunicació, amb el conjunt del nostre país.
Fa
sis mesos del nou de novembre. Sis mesos llargs, on han passat moltes
coses. Ara faré referència a algunes. Molts mesos que han passat
moltes coses i molts dels polítics. En destacaré quatre o cinc que són
els més destacats. Ho enllaço amb el 9 de novembre i si ho permeteu
també ho enllaço amb una conferència que portava escrita, que vaig fer
al Fòrum de Barcelona el dia 25 de novembre de
l'any passat. Per part meva, va ser una reflexió personal i també la
manera d'adreçar-nos al país i a les formacions polítiques sobiranistes,
per intentar compartir i traçar un full de ruta que ens portes a la
victòria final. Ja dic d'entrada, que el que estem
fent no ho estem fent per fer-ho. Ho estem fent per guanyar. Això ha de
quedar molt clar. No es fa per fer és fa per guanyar. Per sortir
victoriosos..
Quins han estat aquests fets polítics més rellevants d'aquests darrers sis mesos?
·
El
primer van ser els acords del mes de gener d'aquest any. Uns acords
forçats per les circumstàncies. Després d'aquell nou de
novembre, d'aquella conferència meva del Fòrum, les coses es van
embolicar. No tothom va compartir aquella estratègia. Alguns se'n van
voler separar d'aquell moment. Va costar déu i ajuda recomposar les
coses. Endreçar una altra vegada la situació. Van tenir
una intervenció fonamental les entitats sobiranistes més destacades
del país que han assumit el principal protagonisme d’acomboiar la gent
del país a les grans mobilitzacions. Tot allò que ens va portar als
cords del mes de gener. Que segurament no satisfeien,
des del meu punt de vista, el full de ruta inicialment, traçat però que
permetia mirar endavant i seguir el camí que havíem intentat començar.
Avui no valoraré el compliment d'aquests acords. No ho valoraré perquè
crec que avui no és el moment de fer-ho. Segurament
el regust que deixa el compliment d'aquest acord pot ser desigual, per
districtes, per barris, per formacions polítiques, per persones o per
personatges. Però avui no és el tema de valorar si això ha sortit millor
o pitjor. Ho tenim, està consignat i ara
ens permet seguir avançant i ens ha permès seguir avançar en aquests
mesos.
·
El
segon fet ha estat el preacord sobre el full de ruta per després de les
eleccions plebiscitàries. Recordeu que aquell full
de ruta, aquest preacord també es va signar entre els mateixos que van
signar els acords del mes de gener per tant, Esquerra Republicana, com
va ja sabem, com l’ANC, l’AMI i Omnium. Full de ruta que està establert,
que no està tancat del tot, perquè està
a l'espera que altres s'hi puguin incorporar, i quan dic altres ho dic
en sentit plural. Hi poden haver més d'un que es puguin incorporar.
Hores d'ara no ho ha fet. Però teníem molt interès que quedés clar que
no es tractava d'un acord definitivament tancat
i que no hi havia res més. Sino les portes estaven obertes per intentar
altres formacions polítiques que s'hi volguessin afegir. Altres
entitats del marc sobiranista, del dret a decidir que es volguessin
sumar. Rcordeu que en aquest preacord de full de ruta
no es parla tant de com s'han de fer les eleccions, sinó que s'ha de
fer després de les eleccions. Per tant, és el full de ruta compartit
inicialment per abordar el canvi post eleccions 27 de setembre.
·
Tercer
fet rellevant què ha passat. Hi ha hagut eleccions municipals a
Catalunya i també a la resta de l'estat. I ha la resta
de l'estat també hi ha hagut eleccions autonòmiques a moltes
autonomies. Fixeu-vos que aquestes eleccions municipals han vist emergir
algunes formacions, d'alguns moviments polítics que sobretot han sorgit
“a la contra de”. Aquesta és una dada bastant rellevant.
No ha sigut moviments polítics o socials que s'han plantejat d'entrada
un objectiu a de la societat, sinó que han nascut, i en alguns casos
exitoses, amb aquest ànim de anar a la contra d'una situació que
consideren injusta i en part ho és. És evident que
han sortit aquests moviments, en alguns llocs amb una especial
incidència, i ha estat un fet rellevant d'aquests sis mesos. Fa sis
mesos enrere no s'hi contava amb la dimensió amb què era aquest moviment
en alguns indrets del nostre propi país..
·
Què
més ha passat? Ha passat té Unió Democràtica, què ha estat el nostre
soci de Federació durant moltíssims anys, s'ha dividit
internament, perquè ha posat a votació el full de ruta, i en definitiva
el sí sí del 9 de novembre. Voleu un estat per Catalunya? Si, voleu que
aquest estat sigui independent? Si. Aquesta és la nostra posició, és la
que vam promoure. Unió això no ho havia
resolt. Vull fer notar una cosa que és important que digui. O dues
coses. La primera, per part de Convergència democràtica de Catalunya, no
hi ha hagut cap ultimàtum a Unió. Se'n va parlar fa molts mesos enrere.
Fins i tot molts mesos abans de les municipals,
i poc després el nou de novembre. La direcció d’Unió va demanar en
aquell moment no podia prendre una decisió ràpida i que és pogués
ajornar aquella decisió. Ens va demanar que aquesta decisió fos després
de les eleccions municipals. I Convergència, dintre
del clima que sempre hi ha d’haver dintre d'una coalició o una
Federació, va accedir que fos d'aquesta manera. Va demanar que després
de les municipals aquest tema quedés resolt, perquè havíem d'encarar la
recta de què havien de ser les eleccions plebiscitàries.
Per tant, no hi ha hagut ultimàtum. Ara, certament després de les
municipals és va demanar que la posició d'Unió fos explícita. Ells ja
tenien previst fer la seva consulta interna. Sabeu quin va ser el
resultat, sabeu quines són les conseqüències. La principal
conseqüència és que després de 37 anys Convergència i Unió es separen.
Això no vol dir que vol dir que sigui un divorci total, sinó que
simplement tenen un tema de fons, que no comparteixen. Convergència està
pel sí / sí, Unió una part significativa també
ho ha estat, però una altra part no esta nomes pèl si/si. No és un tema
de matís, és un tema de fons que està instal·lat en la nostra societat.
I què és el que ha fet que milions de persones, centenars de persones,
es mobilitzessin durant aquests darrers
tres anys a la nostre país. I és aquell tema que si no es resol bé,
quedarà pendent i quedarà pendent de manera negativa. Aquest país no pot
tirar endavant si aquest tema no queda resolt com s’ha de resoldre: a
les urnes. Nosaltres hem impulsat tot això perquè
anés exactament d'aquesta manera. Per tant, hi ha un tema de fons que
ens separa. No ens agrada que això hagi passat. Portaven molts anys de
col·laboració. Sé que hi ha hagut molta gent d'aquest país que durant
molts anys ha votat la fórmula de Convergència
i Unió. Hem guanyat des de l'any 1980 totes les eleccions al Parlament
de Catalunya amb aquesta fórmula i amb aquesta fórmula ha guanyat la
majoria de les alcaldies del nostre país i dels consells comarcals,. Per
tant jo no tinc satisfacció. Però és la realitat.
I és la prova, després també ho comentaré, de que les coses van molt en
sèrio. Aquí no estem per romanços. S'ha posat la directa i anem molt en
sèrio. Les conseqüències, quan poses les coses en serio, són les que
són. Però nosaltres les assumim. Aquest és
el tema central que hi ha a la societat catalana, que no es un tema
simplement per ell mateix, és el tema d’un estat per Catalunya, de la
independència de Catalunya, és sobretot un instrument molt potent que
serveix, no només d'uns ideals de llibertat, sinó
també de tenir un país on tothom pugui viure millor.
·
Un
últim fet rellevant és que, com era previsible, l'estat espanyol no ha
variat ni un sol mil·límetre la seva posició. Això era
així, i segueix sent així. Exactament així. Aquests darrers sis mesos
no només no ha variat la seva posició, sinó que a més a més ha anat
insistint en el retall permanent i sistemàtica de la nostra autonomia i
del nostre autogovern. Fins al punt, amb el conseller
Homs ho comentem, què hem arribat en aquella situació d'aquest ni tan
sols ell diari oficial de la Generalitat de Catalunya té el valor que
tenia abans, per què el volen substituir pel Boletin Oficial del Estado.
Això va per aquí. Ja ho han decretat així.
Jo us poso aquest exemple gairebé ridícul, però no deixa de ser molt
simbòlic per fer entendre fins a quin punt la retallada de l'autonomia i
l'autogovern és un fet que no es pot negar. Ningú pot negar aquesta
evidència. Per tant, estem en aquest sentit de
l'autogovern més enrere que estaven fa 4, 5, 6, 8 o 10 anys. Heu vist
també que hi ha hagut aquesta nova sentència del Tribunal Constitucional
, que com que no el poden esborrar el 9 de novembre, diuen que no el
podíem fer. Però ja està fet.. Si el poguessin
esborrar l’esborrarien . No s'aturarien davant d'això. Però com que no
el poden esborrar han de dir que no el podíem fer. A partir d'aquí ja
està fet... Aquests 2.340.000 persones que van anar a votar, hi van
anar. La gran majoria el, 80% va votar sí sí. Això
no s'esborra de la història democràtica i catalanista del nostre país.
Això és el que ha passat ara en aquests darrers sis mesos. Quines conseqüències ha tingut tot això?
1-
La
primera conseqüència jo crec que no la podem amagar. A més a més, està a
peu de carrer. La primera conseqüència és que allò
que algunes vegades podíem haver dit del turbo de la il·lusió del
procés sobiranista ha baixat una mica de revolucions. Dic que el turbo
de la il·lusió, perquè en aquells moments de 9 de novembre i els dies
posteriors, hi havia un autèntica prova d’il·lusió
al nostre país des del punt de vista del projecte sobiranista. Les
revolucions d'aquell turbo han baixat una mica. S'hagin apagat. El
vehicle segueix funcionant, i segueix encarat cap a les metes què havia
proposat. Però és evident que aquest tipus de processos
cal afrontar-los amb el màxim de il·lusió possible. Amb il·lusió.. La
il·lusió és el motor del canvi. És el que fa que el motor vagi a unes
revolucions molt altes però que no posi en risc res. Per tant és cert
ha baixat una mica el turbo de la il·lusió,
d’aquestes revolucions que hi havia fa sis mesos. Ara bé, pareu
atenció: els altres problemes, les necessitats, i reptes de Catalunya,
aquests no han baixat. Aquests segueixen sent els mateixos. Per tant,
la nostra responsabilitat en aquests moment, els
que defensem aquest moviment i aquest procés sobiranista, els que
defensem el sí sí, és tornar a posar el turbo de la il·lusió a dalt de
tot. Si no el tornem a posar a dalt de tot, correm el risc de què un
projecte que pot ser guanyador, no acabi sent-ho.
Tot això no ho podrem atribuir a la responsabilitat dels altres. Serà
la nostra. Ja sabem què d'obstacles en tenim molts. I d’adversaris
moltíssims, i no pas poc poderosos. Però no serà culpa d'ells. Ells
faran tot el possible perquè aquesta il·lusió es dilueixi.
Ja ho estan fent. Però nosaltres tenim una responsabilitat interna.
Aquesta responsabilitat interna passa perquè si els problemes i els
reptes del país no han baixat, que no baixi tampoc aquestes revolucions
de la il·lusió que ha de portar a la gran victòria.
2-
Quina
altra conseqüència hi ha hagut d'aquests fets aquests darrers sis
mesos? Allò que us deia abans: l'aparició d'un eix nou
a la política catalana que posa l'accent en la lluita de classes. Però
que va acompanyat de la absoluta indefinició sobre el tema sobiranista.
Això no ho oblideu. És cert, hi ha moviments en aquest moment, com
aquest que us deia que volen posar l’accent en
l’àmbit de la lluita de classes. Però no en el dret a decidir, ni molt
menys la sobirania de Catalunya. Per tant, d'una forma o d'una altra,
això pot canviar l’eix del que significa la política catalana en aquests
propers temps. Això ho hem de tenir present
la gent que volem defensar el sí sí. Fixeu-vos que en aquesta
emergència d'aquest tipus de moviments polítics, gairebé poden ser
iguals fora de Catalunya que a Catalunya. No hi ha molta diferència
entre el que passa a la ciutat de Madrid i el que ha passat
a la ciutat de Barcelona. Pot ser igual dintre de Catalunya que fora de
Catalunya. Senyal que el tema del dret a decidir i la sobirania es
deixen de banda en aquest tipus de moviments. També a Catalunya. Això
ho hem de tenir ben present. Dit d'una altra manera,
el “sí se puede” que vam escoltar fa uns dies a la plaça Sant Jaume,
aquell “sí se puede”, té molt poc a veure amb l'autogovern de Catalunya,
té molt poc a veure amb la sobirania, té molt poc a veure amb el
referèndum sobre el futur polític del país. Té a
veure amb altres coses. Que no les menystinc, gens ni mica. Però no té a
veure ni amb la llibertat de Catalunya, ni amb el referèndum
d'autodeterminació, ni amb la independència. És una altra història un
altre eix . És un altre paràmetre. És un altre vector.
Quina
és la diferència entre el moviment sobiranista i el “si se puede”?. La
gran diferència no és el que han de ser els objectius finals dels del
punt de vista
de la justícia social. I jo acostumo a situar aquest repte en la ment
de les persones que ens escolten. Digue-me a una sola persona partidària
de la sobirania de Catalunya, que al costat de la sobirania no hi posi
com a tema principal la justícia social, el
progrés, i la prosperitat del país. Ni una sola. Tota persona que
defensi la sobirania de Catalunya la defensa per a unes finalitats i uns
objectius molt concrets, que són aquests: la justícia, l'equitat, un
país millor, un país més pròsper, un país mes creatiu.
No hi ha divorci en aquest sentit. Les finalitats són aquestes. La
sobirania no es teòrica, és una sobirania posada en servei de la
millora de les condicions de vida de tota la població. Evidentment al
servei de la gran idea de la justícia social, en un moment
on la justícia social ha quedat esquerdada per la crisi econòmica. No
treballo en un plantejament d’una dicotomia entre el que ha de ser la
sobirania i el que ha de ser un país just des del punt de vista social.
En
canvi, el “si se puede”, trobareu l’anhel de la justícia social,
evidentment. que sí, però no hi trobareu
la discussió sobre els instruments i les eines i els estris per poder
fer realitat aquesta justícia social. HI ha uns que ho abracen tot que
son els sobiranistes i altres que es queden nomes amb una part i no
parlen dels instruments ni les eines. Però sense
instruments i sense idees quina serà la conseqüència? la conseqüència
serà, que si voleu en diferents ideologies s'haurà de gestionar una
autonomia retallada, disminuïda, amputada i ofegada. I amb una
autonomia així no s'aconseguirà l’ ideal de la justícia
social a Catalunya. Ni s'aconseguirà tot allò que Catalunya en aquest
moment podria abordar des d'un punt de vista de projecte de país.
Deixeu
de parlar una mica d'això. A la conferència de fa sis mesos jo vaig
deixar dit que quan haguem passat aquesta primera etapa,
un dia tinc ganes d'abordar una mica el perquè de tot plegat. Ho dic
d'una altra manera: què poden fer amb el nostre País si tinguéssim els
instruments i les eines necessàries, per tant, l’autogovern necessari?
que podríem arribar a fer? que es pot fer en
el nostre país perquè realment sigui un país que des de tots els punt
de vista valgui la pena?.
1-
Es
pot tenir a Catalunya com a ideal l'atur que tenen països com àustria o
Dinamarca? Ens podem fixar aquest objectiu com a país?
Es clar que sí. nosaltres podríem tenir la ocupació que tenen aquests
països que són similars a nosaltres. No son grans potències econòmiques
ni comercials, ni amb multinacionals, ni grans exèrcits ni grans
poders, financers. Això sí tenen capacitat de decisió
pròpia, tenen molt talent, nosaltres també.Tenen moltes energies,
nosaltres també. Tenim i tenen molts actius. Elles tenen una capacitat
de decisió, des de fa molt, temps que nosaltres no tenim. Aquesta és la
gran diferència. Per tant, és evident que quan
dibuixem el nostre ideal de país, podem pensar que sí que podem ser un
país com Àustria o Dinamarca, des del punt de vista de la feina.
2-
Podem
Irene, tenir un país que tingui els mateixos resultats educatius de
Finlàndia?. És clar que podem. Però no tenim les mateixes
eines que Finlàndia per crear el nostre model educatiu. Cada vegada que
intentem fer una passa endavant, ens trobem amb una LOGSE, una LOMCE,
no sé quantes lleis que retallen sistemàticament l'aspiració que
nosaltres puguem dirigir de manera autònoma i nostre
model educatiu, i per tant el nervi central de la nació i el seu.
Futur. Però podem aspirar als mateixos resultats que tenen països com
Finlàndia. No tenim menys tradició pedagògica, tenim ben més segons com.
I tenim qualitat des de molts punts de vista però
tenim moltes limitacions.
3-
Podem
aspirar a tenir un país amb una formació professional com de Baviera,
Baden Wutemberg , o Suïssa? Us parlo de landers alemanys,
o d'un país que tampoc són gaire més grans que el nostre. Podem aspira
a això? ells tenen gran sistemes de formació professional que els
permeten mantenir la seva base industrial innovadora i exportadora.
Nosaltres podríem aspirar a tenir un model d'aquestes
característiques. Ara acabem d'aprovar una llei de formació
professional per àmplia majoria al Parlament. Però ho hem de fer sempre
amb la nostra invitació competencial, que cada vegada és més gran
4-
Podem
tenir unes infraestructures com els flamencs i els holandesos? És clar
que es podria tenir. Perquè després de 37 o 38
anys de governs democràtics a Espanya tenim AVE per tot arreu, gairebé
pertot arreu? En aquests llocs de pràcticament no hi anirà ningú, però
costarà molts diners de mantenir i encara no ha arribat el moment de que
la gran territori, o els grans territoris
exportadors d'aquest país no tonguin el seu corredor ferroviari
Mediterrani? Els flamencs sí que el tenen i els holandesos també i
nosaltres no, pero el podrien tenir exactament igual que ells.
5-
Podem
tenir un sistema de salut que faci front al repte de viure més anys i
de viure millor? En aquest sentit diria que no cal
posa cap altre país com a mirall. Perquè el nostre sistema de salut, i
aquesta setmana n'hem parlat al Parlament, el nostre sistema és tan bo o
millor què dels altres. Però aquest sistema de salut nostre que està
tremendament pressionat, pot complir el repte
d’enfrontar-se a aquesta realitat social que estem tenint, i que es
bona de viure més, i viure millor, i dóna garanties en aquest sentit?
pensem en això.
6-
Tenim
país que pot arribar a garantir les pensions del futur amb un país en
què hi ha persones que cada vegada mes grans i que
viuen més anys? Això és més possible fer-ho amb un estat propi a
Catalunya, o depenent de l'estat espanyol? Aquesta és una discussió que
hi ha cada vegada que es parla de la possible independència de
Catalunya. Evidentment, l’argument de Madrid sempre és
el mateix. Si marxeu, us quedareu sense pensions. Però obliden una
cosa que és molt important, que és que les pensions no les paga el pare
estat com si fos una donació. Les paga si hi ha més gent que treballa o
menys gent. I un país com el nostre, que pot
aspirar a tenir l’atur d’Àustria o Dinamarca, que vol dir a tots de
menys del 5 % és un país molt més viable econòmicament que l'estat
espanyol per pagar les pensions de la seva gent això és així. Però ens
hem d’acostumar que aquest sistema de pensions
com el podrem assumir sent mes lliure so menys lliures? més productius
o menys productius? Amb més atur o menys? Amb mes o menys Empreses?
Aquest és el gran repte de país.
7-
Poden
tenir un sistema universitari d'innovació i recerca contra Israel?. Una
altre moda fora de la Unió Europea però de població
similar al nostre. Hem avançat molt en aquest terreny amb les eines que
tenim. Però podem aspirar a situar-nos entre els millors també en
aquest terreny. També en el camp de la Universitat, també en el camp de
la innovació, també del camp de la recerca. Hem
avançat molt però realment encara podem avançar molt més si tenim els
instruments que ens calen.
8-
Poden
garantir un ús normalitzat de la nostra llengua i una protecció i
promoció adequada de la nostra cultura? És clar que ho
podríem fer. Però cada dia que ens llevem hem d'estar pendents de si hi
ha una agressió nova a la nostra llengua. I això ho hem de patir en un
país que té una clara idea de la importància de les llengües, i
sobretot, que és un país bilingüe. Per tant, no és
un país enemic de cap idioma, i molt menys del castellà. Però sent així
com som i sent un país de naturalesa bilingüe, amb una llengua pròpia
que és el català, cada dia hem de patir alarmes i agressions sobre la
nostra llengua. Podem aleshores ser un país
com Suècia, com Eslovènia, països també molt petits altres no tant, que
no s'hagi de llevar cada dia amb el patiment de que tindrà un agressió
sobre aquella la seva pròpia Llengua? Ells no s’aixequen cada dia
pensant que la seva llengua serà agredida. L’han
de defensar i promocionar i potenciar la seva cultura i la seva
llengua amb la seva pròpia capacitat de governar-se ells mateixos i
saben que ho poden fer. Nosaltres no.
Aleshores,
aquest és el país que poden fer. Tot això, tot això està al nostre
abast. Tot això no son quimeres ni utopies tot això és possible
Catalunya. Però és possible si no es sostrau el debat de quins són els
instruments que tenim, i els recursos per poder fer un país d'aquestes
característiques. Si el que pretenem és canviar l’eix a Catalunya i
començar a parlar d'altres coses, i a veure com
ens repartim l’autonomia retallada, amputada i ofegada, els
resultats què en traiem, encara que alguns tinguin les millors
intencions, seran resultats molt prims. Podem aspirar no a aquesta
utopia, sinó que poden aspirar a aquest model de país que està
a l'abast d'un país com Catalunya de la mateixa manera que està a
l'abast de societats homòlogues com la que acabo de citar. Això és
possible. L'únic que ho pot fer és que el sobiranisme. Un país així
només el pot construir en aquest moment el sobiranisme.
Evidentment, quan parlo de construir el país hi haurà molta més gent no
sobiranista que també el construirà. Però la força motriu per
construir aquest país és el sobiranisme i no una altra. Si volen canviar
l’eix de tot plegat, aleshores ens equivocarem perquè
no hi ha altra força alternativa a Catalunya que pugui construir un
país d'aquestes característiques. No hi ha.. Per bones intencions que
puguin alimentar qualsevol de les altres formacions polítiques que hi
hagi en el nostre país.
Si
l’únic que ho pot fer és el sobiranisme, a més a més, deixeu-me dir,
que ho pot fer tothom, per què ho vol fer per tothom. Estic convençut
convençut
que en la posició sobiranista del país sempre hi ha al cap a aquest
país de conjunt dels ciutadans de Catalunya en aquest moment 7.500.000
de persones. Aquells que ens acusen de què ho separem tot, els voldria
recordar que ningú com nosaltres té un país sencer
al cap, i que són ells els que no s'han de preocupar gaire. Fins
i tot els que decidim ser sobiranistes . Perquè quan nosaltres defensem
la sobirania de Catalunya, nosaltres també pensem en ells i estem
treballant per ells. Quan ells ens disminueixen l’autogovern, no sé si
pensen en el conjunt del poble de Catalunya. Però
quan els sobiranistes treballen per la sobirania de Catalunya
treballarem pels sobiranistes i pels que no ho son, perquè també són
ciutadans d'aquest país i ens adrecem a tots absolutament a tots.
Això
ho hem de començar a construir a les urnes. Aquest és el nostre gran
repte. Això s'ha de començar a construir a les urnes. De fet,
ja ho hem començat a construir així. Ho hem d'acabar de construir a les
urnes. Ens hem poder comptar definitivament. Perquè aquesta és
l'essència de la democràcia. Tenim un repte molt gran, que és saber si
aquest país té una majoria o no a favor de la seva
sobirania. Aquest dret el tenim, i com ho fem amagant-lo? Dient que el
9 no que existeix? Dient que uns quants bojos ens l’hem inventat?
Dient què ens hem begut l'enteniment? Així no es resol convé un repte
com aquest. ES resol posant les urnes i els col·legis
i que la gent vagi a votar. És així i no d'una altra manera. És la
manera civilitzada, i democràtica de resoldre els conflictes i les
diferents maneres de pensar en democràcia. Ho deia aquesta setmana al
parlament. Ningú s'escandalitza perquè algú sigui de
centre Esquerra, o d'Esquerra o de dretes o de súperdreta o
superesquerra radical. Ningú s'escandalitza per això. Resulta que a les
taules del nostre país no és un gran conflicte que separa les famílies.
Però si un té l'aspiració o l'ideal d'aquest Catalunya
pugui ser un país com Àustria o Dinamarca, a llavores això separa i
l'altre no. Au va ! això no s'ho empassa ningú..
Això,
com qualsevol altra discrepància que hi ha en una societat madura es
resol civilitzadament a les urnes. D'aquí el 27 de setembre.
El 27 de setembre té aquest nord, aquest objectiu, i no un altre que
és resoldre aquesta qüestió a les urnes. Això és del que pretenem que
sigui un plebiscit.
Fixeu-vos,
i no és un tema, menor que uns i altres volen esborrar o desfigurar la
caràcter plebiscitari d'aquestes eleccions. Digue-m'ho
clar. Aquí hi ha coincidències curioses com a mínim. És exactament
així. Quan sentiu parlar el partit Popular, el partit socialista, o
Ciutadans,, quan sentiu parlar aquesta gent sentireu que “ això que vol
fer mars són unes eleccions autonòmiques i res més”.
Però jo els adverteixen d'una cosa. I adverteixo el poble de Catalunya.
Si les eleccions del 27 de setembre, per al sobiranista no sortissin
bé, seran els primer és a dir que ha sigut un plebiscit. Però com que
els aterra és la possibilitat de que un dia
a les urnes ens puguem comptar i que guanyi el sí sí. ara han de
disminuir el caràcter d'aquestes eleccions. Però atenció, perquè després
no el disminuiran si no guanyar sí sí. S'apuntaran a dir què ha sigut
un plebiscit a tota regla. Mira però on, altres,
volen fer un altre tipus de plebiscit, és aquest els deia. El de la
pura dreta/esquerra, ho diem-ho d'una altra manera de la lluita de
classes. I fixeu-vos fins a quin punt hi ha coincidència. La conclusió
quina és? Que fent cas d'uns o dels altres el 27
de setembre no tindrà caràcter plebiscitari. I on ens porta això? A
intentar canviar un Govern de Catalunya, a intentar alterar les majories
parlamentàries que tenim ara, a poder fer pactes diferents del que
pugui haver en aquest moment el Parlament de Catalunya,
on ens porta tot això... ? I en qualsevol cas ens porta a haver
d'administrar les coses amb l'autonomia retallada, i ofegada que us
deia fa una estona, ens porta aquí. Si no aconseguim que aquestes
eleccions tingui el caràcter que han de tenir, i que justificar
la seva convocatòria. Que és aquest caràcter plebiscitari sobre el que
va passar el dia 9 de Novembre.
Aquells
altres que volen fer un altre tipus plebiscit si que estan d’acord amb
una cosa: que és que hem de fer fora a Mas. Això ho sentireu
a un costat i a l'altre. Ho hem sentit aquesta setmana al Parlament i
disculpeu la personalització. Hem de fer fora a aquest. Que no es
aquest, és el que això representa en aquest moment. Hi ha qui decideixen
uns i altres, sentireu més coses a un costat i
a l'altre, tant des de Madrid com des de Catalunya, que arribaran
aquesta mateixa conclusió. Que te a veure això, què té a veure treure
simbòlicament a Mas amb el caràcter plebiscitari d'aquestes eleccions
del 27 de Setembre? Res de res. Però els que ho plantegen
així. No son poc poderosos. Intentaran què l’agenda sigui aquesta, i
que aquestes eleccions del setembre no tinguin caràcter plebiscitari
sobre la sobirania catalana..
Què
vol dir això? Vol dir que en aquest cas hem d'intentar comptar-nos de
la manera que es compta en aquest país per intentar resoldre
les coses i construir el país que us deia. Comptar els si i els no.
Jo se que dins del si hi ha ha matisos. I al no també. Però plebiscits
no entenen de matisos. Perquè han de resoldre coses de rel, per tant,
t'has de decantar en el si o en el no. Ja sé
que el teu si no sigui exactament igual que el del teu veí. Però has de
triar. Has d’assumir triar entre dos riscos. El risc de construir un
país sobirà per Catalunya, per tant un estat, i el risc de no fer-ho.
Perquè només es parla del risc de fer-ho, i
què passa si no es fa? L'alternativa és aquesta. I aquesta ja sabem
com funciona. En tenim molta experiència és de fa moltíssims anys. Per
tant hi ha de riscos evidentment. El risc d'anar endavant des del punt
de vista de sobirania, i el risc de no fer-ho.
Què vol dir el risc de no fer res perquè a l'altre costat no hi ha cap
altra oferta per Catalunya que no sigui la retallada, i de la seva
autonomia i del seu autogovern. És el que estem vivint en aquest m
moment només cal obrir els ulls per adonar-se de com
estan exactament les coses.
Aleshores,
aquesta consulta aquestes eleccions, jo les vull convocar per
guanyar-les. No nomes per convocar-les. Us llegiré el que vaig
escriure el 25 de novembre de l'any passat en aquella conferència. Vaig
escriure això “haver completat la feina per garantir al màxim la
victòria del sí una consulta es convoca per intentar-la guanyar.
Després es guanya o no això es el joc democràtic. Però
l'intent s'ha de fer per guanyar”. Per tant jo la teva part del que
volia compartir amb vosaltres és què poden fer en aquest moment per
tornar a alimentar a fons el turbo de la il·lusió del procés
sobiranista en el nostre país. Perquè si ho aconseguim, ens
en sortim. I si no ho aconseguim vés a saber... No dic que no, però jo
no ho sé. De la primera manera ens en sortim, de la segona no ho sé..
Aquesta
força de la il·lusió, aquest turbo a la il·lusió, és com el vent, com
el vent de popa és un vent tranquil, és com aquell vent de
popa què t'ha de portar fins a Itaca. I si no hi ha aquest vent de popa
et quedes en un port intermig o amarrat al port que estàs en aquell
moment. Això ara és responsabilitat nostra. No la poden delegar. I quan
dic que no la podem delegar no dic només de
Convergència i el Govern de la Generalitat. El món sobiranista de
Catalunya, ha de prendre consciència de fins a quin punt estem en un
moment decisiu que no podem deixar perdre i, què es tracta de propulsar
aquest vent de popa, aquest turbo de la il·lusió,
amb el màxim de revolucions de forces possibles, per poder certament
arribar fins a Itaca. És tracta d'això. I em direu, com es fa això? De
propostes n'hem fet moltes d'aquestes temps i moltes d'elles no han
acabat de tirar endavant. Si us passegeu a peu
de carrer, que ho feu, que ens diu la gent? Com es torna a alimentar
el turbo de la il·lusió col·lectiva per afrontar el plebiscit amb
garanties d'èxit i de guanyar? De que parla la gent? ens diu màxima
unitat. Ens diu d'això. Màxima unitat, aneu junts.
Feu les coses junts. No us dividiu. feu pinya. Ens diuen això. Això diu
la gent a dir.
Quan
parlo de unitat que consti ja ho dic d'entrada, perquè no hi hagi
confusió, quan parlo de unitat no em refereixo a partits polítics.
Això ja és va intentar, jo ho vaig intentar, vaig fer un plantejament
en aquest sentit que no va ser acceptat. Per tant, deixem-ho de banda.
En aquest sentit difícilment avançarem. Per tant el que diré ara no va
adreçat a cap partit polític ni Esquerra, ni
a la Cup. Va adreçat al conjunt de la nostra societat.
Fixeu-vos
la paradoxa que la qual es té. Tot el gran moviment que hi ha hagut en
la política catalana dels darrers 3 i 4 anys ha vingut
per gran mobilització del món sobiranista. I qui s'està agrupant de
cara a les eleccions des de la política? El món del sí se puede. En
canvi el món sobiranista no s'agrupa. És el món sobiranista el que ha
canviat les regles del joc i el que ha fet moure
el taulell i, en canvi el que s’agrupa es un altre per poder,
legítimament poder quedar primer. En tenim alguns exemples a Catalunya
després de les eleccions municipals. En canvi, el món sobiranista no ha
trobat encara la manera de contrarestar aquesta
situació i posar l’eix de manera molt clara en aquest sentit
plebiscitari del sí sí d’aquestes eleccions del dia 27 de setembre.
La
gran pregunta que al mateix temps és una invitació és, com que hem de
deixar de banda el moviment dels partits polítics en aquest sentit
que ara us deia, es pot fer realitat aquesta unitat que necessita
Catalunya i el sobiranisme com el pa que menja a través de la seva
societat civil organitzada, sí o no? és pot fer o no es pot fer? Aquí
hi ha un paper a jugar. HI ha un paper determinat,,
decisiu i un paper central. Tenim tota una sèrie de gent organitzada,
d’entitats organitzades que han mobilitzar centenars de milers de
persones. Que han fet la seva feina, que han ajudat a treure la gent al
carrer, que s'han comportat amb un esperit patriòtic
molt important. Que no estaven a la política. Sinó a le entitats del
país i que es creuen que Catalunya pot ser aquell país que jo descrivia
abans. I que saben que ara que estem a les hores decisives. I que en
aquest moment no podem fallar. Em refereixo l’
assemblea Nacional Catalana, a Òmnium , a l’AMI , a un munt d'entitats
que estan al Pacte Nacional per dret a decidir, totes aquestes entitats
que representen gent al nostre país tenen aquesta fase decisiva, ultima,
un paper important a jugar des d'aquest
punt de vista de la màxima unitat possible del món sobiranista. Deixo
de banda els partits perquè no hagi interpretacions. Em dirigeixo
directament a aquestes entitats.. És possible que treballin en aquests
propers dies i setmanes per aconseguir la màxima
unitat possible i, per tant la màxima força possible, i per tant les
màximes garanties possibles perquè guanyem el 27 de setembre? És capaç
que amb la seva energia i empenta, i el seu lideratge iom capaços de
posar a l'agenda del país aquest concepte de la
màxima unitat possible?
Doncs
bé, jo les convido a fer-ho. Jo convido a aquestes entitats
sobiranistes que en aquest aquesta hora decisiva de Catalunya, on ens
ho juguem tot, per la victòria del sí sí, es posin a treballar
seriosament perquè aconseguim el màxim d'unitat possible. En aquest
moment és urgent i imprescindible, gairebé imprescindible. Aquesta
crida a agrupeu les forces sobiranistes. No parlo de les
polítiques però europeu la forces sobiranistes. És parlar de la llista
del president.. Ja he dit que aquest és un concepte que a mi m'incomoda
concepte. A mi m'incomoda. No deixa de ser una personalització que jo
crec que en aquest moment no és la que convé.
Aleshores quan jo dic en aquestes entitats sobiranistes , quan els dic
podeu vosaltres agrupar forces? Podeu sumar forces en aquest camp
sobiranista? Podeu garantir que hi hagi el màxim d'unitat possible? Jo
també dic no peneu en la llista del president,
penseu si cal en una llista amb el president, que no és el mateix,. No
és el mateix la llista del president que la llista amb el president.
Si
jo faig una crida en aquest moment decisiu agrupar forces del mon
sobiransita, més enllà dels partits. Deixem els partits de banda. Si
faig aquesta crida a les entitats, al món sobiranista, jo no puc
pretendre fer aquesta crida i dir veniu a la llista del president. Ara,
jo puc fer una crida perquè es compti amb mi, en la mesura que calgui i
fent el paper que toqui. I m'atreveixo a dir
una altra cosa. Crec que és pot comptar amb Convergència Democràtica de
Catalunya per fer aquest paper de gran servei al país en aquest moment
Crec que s’hi pot comptar. Això evidentment no ho puc decidir jo sol
però crec que s'hi pot comptar. N'hem parlat
moltes vegades aquests darrers temps del paper que pot fer CDC al
servei de Catalunya en aquest moment. I més enllà de Convergència, és
pot comptar per exemple, ho hem vist aquests dies es pot comptar que hi
hagi gent de la democràcia cristiana catalanista
i de si si d'aquest, país que es pugui sumar a una iniciativa així. És
clar que sí. I els necessitem. Igual que necessitem a tota aquella gent
del món socialista catalanista que també estan al si si. I també els
necessitem. Aquella gent que ve dels mon de
l’antic PSUC o del comunisme. O qualsevol aquests corrents que ha
sigut profundament catalanistes i que han arribat a la conclusió, que o
anem pel camí de la sobirania o no ens en sortirem. Però és evident que
si això ho fem des d'un partit, doncs no ens
en sortirem. I si ho fem des d'una persona tampoc ens en sortirem. Però
si això en aquests propers dies o setmanes ho assumeixen aquestes
entitats altament mobilitzadores de la societat, assumint això sí una
responsabilitat que potser no els pertoca a ells
com a associacions, però què poden fer, és també un bon servei al país
si s'ho plantegen així. Per què no?..
Dit
d'una altra manera, fem la unitat des de la societat. Fem la unitat
des de la societat i posem-nos els partits, tots ells, tots els
que vulguin...ningú te obligació de fer-ho. Tothom pot entrar, tothom
pot quedar al marge. Jo he parlat de mi , de CDC i parlo d’altres
entitats que crec que s’hi podrien agrupar per fer la unida possible des
de la societat civil. Fem la unitat necessària.
Encarem el 27S amb mes garanties d’èxit. No deixem que nomes s’agrupin
els altres.
Perquè m’atreveixo a fer el plantejament que he fet a avui?
M'atreveixo
per les tres o quatre coses que es diré com a punt final. M'atreveixo a
fer-ho perquè el setembre de 2012, se'm va demanar 1.500.000
de persones al carrer, se'm va demanar de fixar un objectiu per a
aquest país que és dia un Nou estat d'Europa. Quan nosaltres havíem
guanyat àmpliament unes eleccions, amb el projecte del pacte fiscal des
del punt de vista d’eines nacionals i davant de
la rotunda negativa de l'estat espanyol, ni tan sols a seure a la taula
per parlar del pacte fiscal, davant d'aquella negativa i d'aquell clam
popular que hi havia al carrer, jo vaig posar les urnes el 25 de
novembre del 2012 en l'esquema del dret a decidir,
que era ell primer pas per comptar-nos des del punt de vista de si en
aquest país hi havia majoria suficientment àmplia per treballar a fons
per una consulta definitiva per la llibertat de Catalunya. Vaig fer
això. Vàrem ferm això. Vàrem posar les urnes
el dia 25 de novembre de l'any 2012.
Alguns
diuen que les van posar i que vam perdre diputats. I tenen raó. I jo
els contesto que si les poses i perds diputats i continues endavant
deu tenir algun valor. Perquè jo era aquell moment tenia una excusa
molt bona, he posat les urnes, no he tingut l’aval que segurament
nosaltres esperàvem a les urnes, sabeu què? Tirem per un altre via ...
Fem una altra cosa que sigui més còmode no porti
tants problemes ni tantes ... fins i tot querelles per la via penal.
Per exemple.. Però vam continuar.
Aleshores
es va demanar una altra cosa. Se'ns va dir, ara acordeu una pregunta i
una data perquè els catalans i les catalanes puguem dir
si Catalunya ha de ser o no un estat independent i tota la
controvèrsiain expectativa del moment va ser si el concepte estat
independent havia de sortir I ningú donava un euro perquè sortís el
concepte d'estat independent. I se'ns demanava això. Iés va acordar
una pregunta i una data amb el concepte estat independent i que la gent
pogués votar pel sí sí. I 1.900.000 persones que van votar aquesta
tria.
Després
és va dir una altra cosa, es va dir ara a més a més d'haver acordat la
pregunta, ara poseu les urnes. Se'ns va dir això. I Déu n'hi
do. Això de posar les urnes perquè no vam rebre carícies precisament. I
algunes vegades vam tenir grans controvèrsies ha des de Catalunya sobre
què significava posar a les urnes. Jo sempre vaig entendre una cosa,
que devia ser bastant fàcil d'entendre per
al comú de la gent. Que posar les urnes era posar-les i no una altra
cosa. Era obrir els col·legis. Posar les urnes i que hi haguessin les
paperetes del sí sí. Això és el que vam entendre. I crec que això és el
que volia la gent. I per això aquella gran mobilització
el dia nou de novembre. Exemplar, pacífica, cívica, de bon rotllo
pensant en el país. Allà no hi havia la gent que portava l'etiqueta jo
sóc de dretes i els d'esquerres, no hi havia aquesta gent. Hi havia la
gent que volia la llibertat de Catalunya. Hi havia
aquesta gent. Hi havia aquesta gent no els altres.
Vam
fer exactament això. I després d'això del 9 de novembre què més es va
demanar? se'ns va dir, ara com el nou de novembre ens han posat
a prova i no elens hem pogut comptar tots, i nomes hana nat a votar els
del si si... i alguns del no... se’ns va dir ara, a més a més
utilitzem l’últim recurs que tenim a les mans. Agafem les eleccions i
convertir-les en la consulta. I quina va ser la nostra
resposta? Els acords per fer les eleccions el 27 de Setembre.
Què
vull dir amb això? Que des del setembre de 2012 fins ara mateix, cada
moment què al Govern i a mi mateix se'ns ha demanat que féssim
un pas endavant encara que fos complicat, difícil, costerut, nosaltres
no hem mirat cap a un altre costat. Hem mirat de cara a la realitat,
hem escoltat la gent i hem actuat en conseqüència i ens la hem jugada. I
precisament perquè hem actuat, així avui
m'atreveixo, i dic m'atreveixo, a demanar a uns altres què en aquest
moment decisiu, alguns altres que també han treballat tant com nosaltres
o més, que en aquest moment tan històric agafin la seva quota de
responsabilitat i de lideratge i aconsegueixin la
màxima unitat possible en el món sobiranista de català. Jo demano
això.
Vull
fer notar una darrera cosa. En aquest jugar-se-la i també en contra de
molts pronòstics, hem portat al límit del sí sí i de la nostra
convicció en aquest sentit, fins al punt després de 37, anys a la
separació d'una fórmula electoral i d'una fórmula política que és
Convergència, o era Convergència i Unió que havia tingut èxits
importants en aquest país. Hem portat les coses fins a aquest
límit. Per tant, ens l’hem jugada al 100%. i jo crec poder dir que hem
sigut coherents amb el que defensaven en plenitud. Fins a les últimes
conseqüències. Ara que ja estem gairebé al final, jo m'atreveixo a
demanar això. Màxima unitat, no dels partits, ja
sé que aquí no cal plantejar-ho. Respecto els acords que tenim en
aquest moment. Per tant no hi ha cap tema en aquests sentit. Però sí una
apel·lació directa a aquestes entitats sobiranistes, aquesta societat
civil perquè acceptin de parlar-ne i perquè acceptin
de parlar-ne estant nosaltres a la seva disposició.
També
he de dir que pot ser que això en puguem, parlar i què al final per la
raó que sigui no acabi de sortir. Si no acabés de sortir,
seguirem assumint les nostres responsabilitats. Que ningú ho dubti.
Per tant, el que estic plantejant avui de cap manera s’ha d’interpretar,
el part de ningú, com que hi ha algú que no s'atreveix, .... En
qualsevol cas nosaltres assumirem la nostra responsabilitat.
Però una cosa és assumir la seva responsabilitat, i crec que l'hem
assumit des del primer moment, i una altra és renunciar a fer allò que
tens la plena convicció què li cal al teu país en el moment més decisiu
que ha viscut en els darrers tres segles. Jo
no hi puc renunciar ni crec que hi podem renunciar a tots plegats. Per
tant, aquest intent val la pena fer-lo i nosaltres ens posem,
col·lectivament, i jo també personalment, a disposició de construir la
màxima unitat possible en conjunció amb la societat
civil sobiranista organitzada d'aquest país.
Construir
un estat amigues i amics requereix tenir sentit d'estat. I lluitar per
la llibertat d'un poble requereix alliberar-se de les
agendes personals i de les agendes corporatives. No es pot aspirar a
construir un estat sense sentit d'estat. No es pot aspirar a construir i
aconseguir la llibertat d'un país i la llibertat de Catalunya si les
agendes personals o corporatives, per legítimes
que siguin, passen per davant d'aquelles que en aquests moments són la
suma necessària de tots.
No comments:
Post a Comment